En defensa... del pilar

Tenia pensat fer un article sobre la situació de Catalunya, encès pel despreci d'Espanya, abanderada pel Tribunal Constitucional, cap al nostre país, però tenia cert recel sobre la politització d'aquest blog. Afortunadament, ahir, algú em va donar una excusa per no fer-ho.

Presenciant la correcció del projecte final de carrera, o tribunal de PFC com ens agrada dir als arquitectes snobs, del meu amic Ignasi, una correcció on es respirava un aire carregat, caspós i anacrònic, malgrat que a diferència de les demés aules hi hagués aire acondicionat i amb un únic professor amb bon criteri i idees fresques, Joaquim Sabaté, vaig escoltar unes paraules que em van fer reflexionar sobre un tema que ja em preocupava anteriorment.

Les paraules van sorgir de la boca de Carles Ferrater, perdó, vull dir Alberto Peñín, no sé per què m'he confós...

"... i si aixeques tot l'edifici, en planta baixa, no sé per què no treus tots aquests pilars que fan nosa i fas que els forjats pengin dels superiors, així tindràs un porxo fantàstic..."

Aquests pilars fan nosa. Doncs sí, hi ha aquesta generalitzada sensació de que els pilars fan nosa. Allò més essencial en l'estabilitat de l'edifici, fa nosa. Però més enllà de defensar el pilar per la seva importància en el suport de les càrregues d'un edifici, en cas que aquest tingui pilars, vull defensar el seu paper com a generador d'un espai, d'una transició, d'una sèrie, d'una cadència, com a element formal i estètic, com a objecte o com a punt de recolzament. Les virtuts arquitectòniques del pilar són immenses com perque el vulguem reduïr a un element que fa nosa.

Tornant a les paraules de Peñín, jo m'imagino un mateix porxo amb o sense pilars i no n'estic segur si guanya més qualitats sense. És equivalent a aquell fervor per les vistes davant de mar, en què un es vol situar com més al costat del mar millor, sense entendre que veure mar i res més és menys espectacular que veure el mar a través d'un primer pla, com per exemple un arbre o una roca. Aquests primers plans, en el cas del porxo, són els pilars, que ajuden a emmarcar, que dónen ombra sobre façana, que generen un espai acotat.

En una de les seves magistrals classes dels 70s a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, a les quals jo no hi vaig poder assistir, doncs vaig arribar 15 anys més tard, Federico Correa comentava sobre un modern mercat italià que s'havia construït sense pilars al seu interior: "... y no entiendo por qué no tiene ni un pilar, es que acaso se tienen que celebrar carreras de diplodocus?..."

I és que entre els arquitectes moderns hi ha un fervor generalitzat per minimitzar la presència del pilar, però el que hem d'aprendre, molts ja en saben, és a col·locar tan bé aquest, com els altres elements de l'arquitectura.

(imatge de la Stuttgart National Staatsgalleri de James Stirling, on l'absència del gran pilar central transportaria l'espai cap a la convencionalitat d'una habitació rectangular)