28 de nov. 2012

Arxius d'Arquitectura a Catalunya Premi AJAC 2012

















El web www.arxiusarquitectura.cat va ser premiat el passat dimarts 20 de Novembre amb el Premi AJAC 2012 que otorga l'Associació de Joves Arquitectes de Catalunya (http://www.coac.net/ajac/) en l'àmbit de TREBALLS D'INVESTIGACIÓ I DIFUSIÓ DE L'ARQUITECTURA.

A principis de Desembre es realitzarà una exposició itinerant que començarà a la seu del COAC (Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya) a la Pl. Nova, 5 de Barcelona.

10 de des. 2011

Sensibilitat en el color: Jim Jarmusch

The Limits of Control, última pel·lícula de Jarmusch, que vaig llogar al video-club, una cosa molt anys 90.
El director ja em tenia fascinat amb pel·lícules com Dead Man, que la catalogo dins de l'estil que més m'interessa en el cinema, estil que anomeno Western Modern i que segueix unes directrius de lentitut en la trama, de música... però d'això ja en parlaré algun altre dia perque dona  molt de sí.
Comentava que Jarmusch ja em tenia corprès també amb Coffee and Cigarettes i Night on Earth, que comparteixen moltes coses en la concepció de la pel·lícula, i Broken Flowers, sense massa èxit, però divertidíssima amb la gran ajuda de Bill Murray.
I en totes aquestes pel·lícules, ja havia denotat una sensibilitat exquisida per la imatge i la foto, com en el blanc i negre de Dead Man, però alguna subtilesa em va sobtar en The Limits of Control.

























En primer lloc elogiar a Jarmusch per ensenyar-nos tant bé l'edifici de Torres Blancas de Sáenz de Oiza. No només el filma d'una manera exhaustiva i correcta, s'ha d'apuntar que no és habitual una bona explicació dels edificis en el cinema, sino que té el detall de mostrar un dels pisos amb mobles de l'època.

MADRID

SEVILLA

ALMERÍA
Però el què em té fascinat de The Limits of Control, més enllà d'una trama lenta i intrigant (gairebé sembla ausència de trama), i amb un final desconcertant, d'allò més Lynch, és la relació dels vestits de Isaach de Bankolé, protagonista, amb els escenaris on es troba i la sensibilitat de Jarmusch en relacionar els colors del vestits i les camises amb els colors i l'ambient de cadascuna de les localitzacions.

14 de nov. 2011

Posem-nos seriosos, anem a jugar: Karl Friederich Schinkel

Més enllà de la distorsionada visió del rígid arquitecte Karl Friederich Schinkel (fent una mala associació del neo-classicisme amb la rigidesa), he pogut descobrir, a Potsdam i Berlin, un Schinkel amb una creativitat inesgotable, juganer i molt coneixedor de la Italia clàssica. Coneixia la vessant eclèctica de Schinkel però absurdament no la associava a una personalitat tant cachonda (perdoneu-me, no trobo paraula més adient en el meu català) com la que he pogut descobrir. I és que la creativitat de Schinkel, quan corria paral·lelament als encàrrecs privats per a l'aristocràcia prusiana, i no en la gestació de monuments per a Berlin, es manifestava de manera molt fantasiosa. Això succeeix, doncs, en villes i castells i arreu dels dominis dels mateixos; en els espais privats del lleure aristocràtic de l'època.

























El Temple de Pomona, situat al capdamunt d'un turó, antigament ple de vinya (d'aquí el nom del temple, en honor a Pomona, deesa romana de la fruita, jardins i horts) el realitza amb només 19 anys. Alguna cosa de naïf si que té, però s'inicia amb gran creativitat.














Per cert, les persianes laterals recorden si més no a l'edifici d'interior d'illa de la Rue des Suisses, a Paris, d'Herzog i de Meuron... Ja saben el què es fan.











La villa de Klein-Glienicke i tots els seus dominis són un gran collage de referències clàssiques i divertiments diversos. Malgrat tot, l'edifici principal (només una remodelació, doncs l'únic edifici de nova planta realitzat allí per Schinkel és el conegut Casino) presenta ja indicis de la tant valorada modernitat que aporta Schinkel a l'arquitectura.





Per acabar, el Castell de Charlottenhoff, també a Potsdam, amb petites subtileses, com el fet de pintar les lames de les persianes, una-si-una-no, del color de la façana, per tal de fondre els elements practicables amb la façana, o amb grans demostracions del coneixement per la cultura mediterrània i, concretament, de la italiana (Schinkel, com tots els prometedors joves arquitectes d'arreu d'Europa de l'època, va realitzar un viatge per tot Italia, incloent Sicília).

6 de nov. 2011

Nou Expresionisme ja! Hermann Fehling i Daniel Gogel... (2)























Un altre genial edifici de Fehling i Gogel, el Pavelló de Recepció del Barri Hansa a Berlin.

Nou Expresionisme ja! Hermann Fehling i Daniel Gogel...



























Després d'una recent visita a Berlin, ciutat en constant canvi, que sempre pots tornar a descobrir, trobo més necessari que mai rehivindicar l'Expresionisme com a actitud per a afrontar l'arquitectura d'ara en endavant.

No és que mai hagi renunciat a aquesta actitut, tot i tenir les meves divagacions sobre el tema, però després de veure un conjunt d'edificis amb tants valors com el que conformen la llar d'infants i les esglésies Paul Gerhardt i St. Norbert a Schöneberg, Berlin, he reafirmat aquesta posició.
Les èpoques de crisi econòmiques, a més, accentuen la renúncia absurda a l'arquitectura, entenent arquitectura no com una mera construcció sustentable, sino com a alguna cosa més. Modestament, no m'atreveixo a dir en paraules què és aquesta cosa de més, però es pot sentir, sentir amb els sentits del cos, en edificis com aquests.

L'Expresionisme de Hermann Fehling (1909-1996) i Daniel Gogel (1927-1997), no es manifesta en els elements de la seva arquitectura, no de forma accessòria, sinó en la configuració de la pròpia arquitectura, en les intencions urbanes, en la lògica de cada element.
En el conjunt d'edificis de les esglésies Paul Gerhardt i St. Norbert, tots els elements dels edificis es regeixen per la lògica de desaiguar les cobertes.

Fehling començà la seva trajectòria treballant amb Mendelsohn, fet que s'intueix en veure els seus croquis inicials o la intenció arquitectònica.

Una extensa obra, totalment desconeguda aquí, almenys per mi, que els equipara a altres arquitectes nou-expresionistes com Hans Scharoun. Una altra incògnita del per què uns arquitectes passen a l'oblit i d'altres no. Però suposo que són alt-i-baixos cíclics, d'oblit i recuperació, com va passar amb Lewerentz o Stirling.
Per cert, Stirling ja torna a estar de moda, ja el podeu seguir tots!

Nou Expresionisme ja!Publica un missatge


11 de jul. 2011

Arxius d'Arquitectura a Catalunya SEL·LECCIONADA ENTRE LES 25 MILLORS IDEES DE NEGOCI A L'INNOVATION FESTIVAL BARCELONA




L’IF Lab exposa les millors idees de negoci i dóna a conèixer els finalistes que viatjaran a Tallinn

Les millors idees de negoci en l’àmbit de les indústries creatives es reuniran durant una setmana a l’Exposició IF Lab, una mostra organitzada per BCD i l’IF Barcelona en el marc del Concurs d’Idees creatives IF Lab que s’exposarà a l’Edifici Mediatic del 18 al 22 de juliol. 

Entre les iniciatives que es podran veure en aquesta exposició temporal s’inclouen tota mena d’idees, tant de productes com de serveis i conceptes, amb un punt en comú: totes aporten innovacions en diversos àmbits, com ara el social, el lúdic, l’arquitectònic, el cultural o el tecnològic. Diverses propostes, des d’aplicacions per a mòbils a jocs infantils, passant per aplicacions musicals que s’adapten a l’estat de cada persona, entre d’altres, mostraran el potencial creatiu dels emprenedors que han participat en el concurs.
Finalistes i lliurament de premis
El tret de sortida de l’exposició IF Lab Barcelona serà el lliurament dels premis als tres finalistes del Concurs d’idees creatives IF Lab, que es durà a terme el mateix dia 28 a les 19.00h. L’elecció que ha fet el jurat s’ha fet en base al grau d’innovació i creativitat de les propostes. 

1 de juny 2011

Aureli Mora @ KARCH.DK

El Projecte A New Way of Conceiving København City Harbour apareix com a imatge predeterminada a la pàgina web de la KUNSTAKADEMIETS ARKITEKTSKOLE de København.http://www.karch.dk/uk/Menu/Education/Departments+and+projects/Department+7

7 de maig 2011

Helmut Newton, el nu femení portat al límit
































És un dels fotògrafs que em té més atrapat últimament, per la capacitat de plasmar la màxima sensualitat del cos de la dona. La dona de Helmut Newton encaixa sempre en unes semblants característiques: altes, esveltes amb cames molt llargues, de vertigen, primes però no excessivament, pits naturals, ja siguin petits o grans, morenes malgrat no sempre... Dones que de per sí son altament sensuals, però hi ha alguna cosa en les seves fotografies que no depèn de les pròpies models i dels seus cossos, sinó de l'ull de Helmut Newton; hi ha alguna cosa que el diferencia dels fotògrafs de moda convencionals.


Newton moldeja la dona, la situa en postures recargolades, tenses, que produeixen una agresivitat extrema en la torsió dels cossos, dels músculs, de la pell que desemboca en un increment exponencial en la sensualitat de la dona. És per aquesta raó la recorrència contínua als tacons d'agulla, que porten a la dona a una màxima situació d'inestabilitat i en conseqüència a una tensió en les seves cames i les seves nalgues i esquenes. 
També la recorrència, menys freqüent, a lligar els cossos com lligaria el carnicer un bon tall rodó de carn de vedella. La carn de la dona es tensa i deforma i surt pressionada per entre els intersticis dels cordills. 
Situacions al límit, agressives.Dones ferides que degut a la seva situació no poden assolir una posició normal i es recargolen en postures impossibles fent un esforç d'equilibri. Dones que posen pel fotògraf en posicions de tensió molt masculina, però que la barreja fa que encara siguin més femenines...
Tots ells elements certament fetitxistes, de pel·lícula porno pretensiosa però barata, però gràcies a la sensibilitat perturbada de Newton, desemboquen en una gran elegància i exquisida sensualitat.
Poca gent ha entès tant bé la sensualitat de la dona contemporània com Helmut Newton.
He de confessar que la dona-Newton és la dona que m'agrada.


6 de maig 2011

Richard Sennett i una nova visió de l'artesà.

Aquest breu text, publicat en la sèrie Breus del CCCB, una molt ben editada (per austera i potent, alhora) col·lecció de conferències transcrites tant en l'idioma original com en català. Independentment de l'edició, em varen interessar especialment les reflexions de Sennett entorn el concepte d'artesà, plantejant tot de noves idees entorn a la figura de l'artesà, més enllà de la visió tradicional i, avui en dia ja, folclòrica del treballar amb les mans i amb cura i destresa sense l'ajuda de la tecnologia. És absurd, doncs, pensar encara en aquesta imatge quan parlem de l'artesà. Aquesta figura ha evolucionat i mutat molt més del què pensem. És evident que l'artesà sobreviu al món de l'alta tecnologia, no només convivint amb ella sino servint-se'n, però s'havia fet invisible per nosaltres, que encara relacionàvem el concepte d'artesà amb la imatge tradicional. Un programador de Linux és un artesà, una ambiciosa investigadora d'un laboratori és una artesana...
Experimentació, treball, obsessió, dubte, reflexió, desig, tècnica, satisfacció i insatisfacció sobretot, són alguns dels elements que vinculen el passat i el present de l'artesà; les eines, però, han canviat, i sobretot s'ha incorporat un nou factor decisiu: el temps.


A finals de la seva conferència transcrita, Richard Sennett posa, ben posat, el dit en un problema que fa temps que denuncio en relació al mal ús que en fem de l'alta tecnologia.



"(...) Un exemple d'aquest mal ús de la maquinària el podem trobar en els programes de disseny assistit per ordinador (CAD) que fan servir els enginyers per dissenyar objectes i els arquitectes per mostrar en pantalla imatges dels edificis projectats. La tecnologia CAD es remunta a l'obra d'Ivan Sutherland, un professor de l'Institut Tecnològic de Massachusetts que l'any 1963 va idear un procediment que facultava els usuaris per interactuar gràficament amb un ordinador. L'univers material modern no existiria sense els prodigis del CAD, que permet donar forma instantàniament a tota mena de productes, des de cargols fins a automòbils, especifica amb exactitud el seu disseny i n'encarrega la producció. En el món arquitectònic, però, aquesta tecnologia tan necessària presenta també el risc de la mala utilització.

En efecte, l'arquitecte marca una sèrie de punts en la pantalla, mentre que l'algorisme del programa connecta els punts en forma de línia, en dues o tres dimensions. La seva rapidesa i la seva precisió han fet que el disseny assistit per ordinador tingui una presència gairebé universal en els gabinets d'arquitectura. Entre les seves virtuts hi ha la possibilitat de rotar les imatges de manera que el projectista pugui veure la casa o el bloc d'oficines des de diferents perspectives. Tradicionalment, els arquitectes descrivien els edificis projectats de dues maneres, amb el plànol o amb el tall de secció. El disseny assistit per ordinador, per contra, facilita moltes altres formes d'anàlisi, com una mena de viatge mental, com si poguéssim recórrer en pantalla les entranyes de l'edifici.

Com es pot fer mal ús d'aquesta eina tan útil? Quan el CAD va començar a fer-se servir en l'ensenyament de l'arquitectura en comptes del treball manual, una jove professora d'arquitectura de l'Institut Tecnològic de Massachusetts va comentar: «Quan fas el croquis del lloc de l'obra, posant-hi a mà les línies i arbres, l'espai es va fixant en la teva imaginació. Arribes a conèixer-lo físicament d'una manera que no és possible quan fas servir l'ordinador. Has d'arribar a conèixer el terreny a base de dibuixar-lo repetidament, no pas demanant a l'ordinador que el "recreï" per tu». No era un comentari nostàlgic, sinó que al·ludia a allò que es perd intel·lectualment quan el procés de disseny en pantalla substitueix totalment el dibuix a mà. Com passa amb altres pràctiques visuals, sovint els croquis arquitectònics són una descripció de possibilitats; aquestes possibilitats cristal·litzen a mesura que els anem perfeccionant a mà (...). Tal com deia aquesta jove arquitecta, l'espai «es va fixant en la teva imaginació». (...)"

Richard Sennett - l'Artesà (Breus, CCCB)

31 de des. 2010

Aureli Mora publicat a KA10 studies/research





















A New Way of Conceiving København City Harbour.

The project consists of a plan for 250 dwellings of different size, characteristics and budget, a student residence, public and commercial services and spaces for offices and studios in Christansholm in København Harbour. Some attempts have been made to relink the harbour with the city - it has been successful in a small-scale view but has never made the harbour work as a whole.

The aim of the project is to reincorporate the area into the city by generating a link between the different structures and monuments and by reconnecting the waterfront to the city with new public spaces. Starting on this idea, the project takes form by creating a transition of orientation and shape through the different urban fabrics and new monuments. The approach from this plan scale until the tiniest detail keeps progressively going, emphasizing the city-scale ideas and making the buildings work energyefficiently by thinking with that common sense all the aspects about function, distribution, materials, techniques and form.


















Thanks to KARCH Architecture School in København.

7 de des. 2010

"Espectáculo al espectáculo", d'Omar Ornaque

En aquesta ocasió, publico un assaig d'Omar Ornaque, en què no només analitza d'una manera àcida, però encertadíssima, la situació actual de l'obra més lligada a l'espectacle d'Antoni Gaudí, sino que posa la mirada en una solució per al futur de l'obra, fins ara no plantejada. I és que de la cultura de l'espectacle va la cosa.
Vaig demanar-li per publicar-la a aurelimora.blogspot.com després de llegir-la i trobar-la genial i divertidíssima. Després d'una revisió per part de l'autor, aquest n'és l'hilarant resultat.

----------------------------------------------------------------------------------

"La idoneidad de los actos no siempre se puede juzgar con claridad meridiana. Cuando sólo conciernen a uno o, a lo sumo, a los más allegados al asunto o directamente implicados, los trapos se lavan en casa. Incontables cotidianidades se sepultan a diario en un silencioso olvido para el bien de la salud mental del individuo. Higiene o incluso reciclaje, si se habla en los términos propios que demanda el disfraz de la corrección política con que se intenta vestir sin éxito al siglo XXI, pues es sabido que las situaciones se repiten en un bucle incansable con distintos actores a lo largo del tiempo.

Así, fuera de la preocupación obvia por la supervivencia y los sucesos a tiro de piedra que se resuelven en accesibles tête a tête, aparece por generación espontanea una descomunal carga de mierda que impide avanzar a ritmo ligero cuando se decide en favor de la comunidad, de la sociedad. Intereses, vanidades, egoísmos y, en muchas ocasiones, dinero, esa máxima del capitalismo. Se podría decir que todas estas perlas se engarzarían en la misma sortija sin desentonar. Aquí los actores dejan el anonimato, y de entre toda la masa se erigen unos pocos que son calificados como portavoces de opinión, abanderados de su verdad y se intuye que de la de los otros tantos que desde sus casas se suponen representados. Resulta curioso observar como, por ejemplo, son sentados por el ente televisivo en mesas redondas pero siempre enfrentadas, defendiendo un sí o un no. Y es que a eso parece querer reducirse la opinión, a otro hecho más en el insaciable saco de la máquina de consumo. Un mensaje de móvil al 5555 ha sido inventado para resolver las ansias de expresión del ciudadano. Esos pequeños beneficios de la tecnología.

De entre todos los posibles escenarios en los que se pueden desarrollar situaciones tales, la ciudad es el tablero de juego en que sucede con mayor frecuencia. Por poner un ejemplo cercano con casillas que nos resulten familiares, hablaremos de Barcelona, ciudad que hace tiempo que exhibe uno de los más paradigmáticos casos de opinión pública: la finalización, o no, de la obra de arquitectura que la ha llevado al Olimpo de los souvenirs y a quedar registrada en millones de cámaras de fotos, desechables o no, orientales o no: la Sagrada Familia de Antoni Gaudí i Cornet.

La magnitud de algo tan icónico ha derivado en la exigencia del derecho de libre expresión de pretensión casi vinculante de todo aquel que se siente ciudadano barcelonés, obviando el tipo de preparación previa que legitime el razonamiento. Y ésta es sólo una de las pequeñas puntas de iceberg de la democratización automática de la cultura. Tal falta de filtro ha hecho que, allá por donde haya pasado, como Atila el Huno, no haya vuelto a crecer la hierba.

En el caso de tan faraónico templo expiatorio, el pecado capital de los contertulios suele ser la soberbia con la que se enrocan en posiciones diametralmente opuestas para defender su trinchera con altivas diatribas y, en general, ignorando y mostrando nula predisposición a escuchar.

En ambos polos, lo que se alega es bastante sencillo. Los primeros abogan por haber dejado la obra tal como la vio por última vez el maestro, manteniendo lo que era sólo resultado de su genio y mano y rechazando, según ellos, la impostura de la reinterpretación de los planos que dejo al morir.

Ante tal ataque de purismo está la réplica del puritanismo, tan fonéticamente parecido como conceptualmente antagónico. La obra desde esta perspectiva es de Dios y para Dios, no importa el hombre que la conciba. Se argumenta que así ha acontecido históricamente con las sucesivas iglesias que pueblan el mundo y dibujan sus paisajes.

Mientras, el edificio sigue avanzando, ya sea con las galácticas y apocalípticas esculturas de Subirachs como elevando a los altares las direcciones hiperbólicas que dictan los nuevos y modernos ordenadores, fieles ayudantes de Gaudí en aquellos ya lejanos principios del siglo XX. Se hace hincapié también en la total devoción y servicio católicos del arquitecto y del espectacular y dogmático acto de fe que supone alzar a los cielos las puntas de sus torres con tan solo donaciones de la cristiandad y a mayor gloria de Nuestro Señor.

Las pequeñas trifulcas que aparecen en el camino me traen repentinamente a la cabeza el cuadro de “Las pescaderas”1 de Josep Segrelles y, entre tal algarabía, se me ocurre pensar en mi falta de posicionamiento en cualquiera de ambos bandos. Aunque ya puestos a estar entre delantales y hielo picado, seguramente lo más obvio seria decantarse por el pez espada como sable hiriente, aunque personalmente me decantaría por el centollo como arma arrojadiza y apelaría a mi buena puntería. De cualquier manera, nunca me ha gustado sentirme afiliado a ninguno de los polos, por falta de conocimiento por mi parte y quizás de tesón, como  bien describe Margueritte Yourcenar en sus Memorias de Adriano2. Se obliga socialmente demasiado a decidir entre dualidades, a tomar una posición concreta, cuando muchas veces la belleza se encuentra en la incertidumbre y la duda.

En medio de mi ejercicio de funambulismo sin red, apareció la única chispa brillante que me hizo ver una alternativa válida, y no se trataba de ninguna sentencia salomónica. Elías Torres expresó sin pudor y a sabiendas de la excepcionalidad una acotación muy certera. Entre estos dos polos ¿No es seguramente una posición a camino de ambos la clave del éxito? Entre finalización y permanencia ¿no es cantar bingo quedarse en el mero tránsito?

Pasado el tiempo no es difícil observar que el triunfo del edificio radica en el estado cambiante del mismo, en el suceso de su continua e ininterrumpida construcción. El turista se obnubila ante tal hecho, y sería capaz de volver a la ciudad solo para corroborar los cambios que depara su evolución.  Seguramente ahí esté el truco, y el ayuntamiento debería darse cuenta para no acabar con su gallina de los huevos de oro, la que en su día coloco todavía más en el mapa a la ciudad. Así pues, más vallas, más obreros y, en definitiva, más espectáculo. La cultura del andamio no debe desaparecer de la Sagrada Familia, bien al contrario: el bocadillo de ibéricos debe permanecer como contrapunto salado de nuestra colosal mona de Pascua.

Porque, realmente, ¿quién la necesita terminada? Los tiempos de la fe pasaron a mejor vida (sic), y no parece que los de la moral y la ética hayan tomado derroteros distintos."

Pienso a veces que los grandes hombres se caracterizan  precisamente por su posición extrema; su heroísmo está en mantenerse en ella toda la vida. Son nuestros polos o nuestras antípodas. Yo ocupé sucesivamente todas las posiciones extremas, pero no me mantuve en ellas; la vida me hizo resbalar siempre. Y sin embargo no puedo jactarme, como un agricultor o un mozo de cordel virtuosos, de una existencia situada en el justo medio.


Omar Ornaque

2010.11.25