Relacions amb Jeff Wall

Ja que en l'anterior post parlava de les fotografies de Jeff Wall, concretament comparava els enigmàtics nus del fotògraf amb els nus plastificats que va presentar la marca LEGO per a la seva publicitat, en penjo dos exemples.
No és res de nou que gran quantitat dels fotògrafs joves copiïn o es vulguin acostar a la manera de fer d'un artista tant vinculant com Jeff Wall, però em va encuriosir la relació en aquest cas...

LEGO, FOR ADULTS?

Una joguina per sempre, pensava de petit, dient-me a mi mateix que mai no deixaria de jugar a fer ciutats, a ser Déu d'un micro-món, a presenciar batalles mitjevals o, les que jo preferia, en l'espai exterior en una atmòsfera sci-fi... Un bon dia, tot aquell món va quedar, com de costum, apilat, peça a peça, dins de caixes, però aquest cop sense tornar a sortir de l'armari. Ja feia temps que pensava recuperar totes les meves peces de LEGO, multicolors, de les formes més diverses, i el fet de pensar-hi no ha anat més enllà de treure-hi la pols i jugar-hi una mica...

Amb aquesta polèmica campanya de publicitat que va treure LEGO, però, la gent gran que ja ha perdut la imaginació i la vitalitat d'aquell nen petit, pot rectificar i donar-li la raó de nou: LEGO és una joguina per sempre.

*A més de com de sorprenent pot arribar a relacionar LEGO amb el SEXE, és molt interessant la manera de plantejar les escenes que es recreen, amb escenaris de casa americana mitja, entre el mal gust i el saber atrapar el millor de l'estètica del mal gust, en una època entre els 70s i els 90s, però amb llums diàfanes i blanques que delaten als fotògrafs danesos, tot i que la qualitat de la llum i de l'escena et porten a pensar en les intrigants escenografies-fotografies de Jeff Wall.
Molt interessant, doncs, com està plantejada la campanya, més enllà de la existent polèmica...

Restaurant Boa Nova, Alvaro Siza

AUTOR: Alvaro Siza
OBRA: Restaurant Boa Nova
LOCALITZACIÓ: Leça da Palmeira, Portugal
ANY: 1963

LA PLANÈTE SAUVAGE

Brutal pel·lícula d'animació sci-fi de trama naïf-previsible -s'ha de tenir en compte que data de 1973, segurament es pot relacionar amb l'estètica i pensament hippie-, però amb un genial imaginari surrealista d'allò més sorprenent, molt dalinià en els paisatges, vegetació i arquitectura, i molt el-bosco en les seves criatures monstruoses. El director és René Laloux, però per a mi qui s'emporta el mèrit és qui dirigeix tot aquest imaginari, l'escriptor i artista francès Roland Topor. Per cert, un artista molt interessant, amb il·lustriacions molt iròniques, que fins i tot actua al Nosferatu d'Herzog.

La música d'Alain Gorager, molt de l'època també, enllaça d'una manera molt hipnòtica i, ja que ho demana la trama, de manera violenta, amb l'animació. T'acaba donant la sensació de desolació i desesperació que es vol influir.

Aconsello veure La Planète Sauvage sencera, sinó descarregada, pel YouTube per capítols, val la pena.

TOKUJIN YOSHIOKA INC.

Artista Japonès interessantíssim que, malgrat l'acabi de descobrir, ja té força trajectòria tant en els camps del disseny d'espais i de producte com en l'art expositiu a gran escala. Se'n farà més ressò a partir d'ara gràcies al seu nou projecte d'aparador per a la botiga Hermès de Tokyo, de Renzo Piano, al barri de Ginza. La senzillesa material i conceptual de la instal·lació mereix un replantejament de la manera de fer en els aparadors i, alhora, introdueix factors poc utilitzats en aquest món, com moviment o incògnita, la curiositat d'intentar esbrinar com realment funciona la màgia que s'observa. El vol fins a Tokyo és car, el següent video de youtube totalment accessible.

WHAT DO ARCHITECTS WEAR?

WHAT DO ARCHITECTS WEAR? NOT ANOTHER FASHION BLOG
ARCHITECTURAL STAR-SYSTEM DRESSED UP BY HIS WORKS AND HIS THOUGHTS

blog independent d' aurelimora.blogspot.com on es vesteix la STAR-SYSTEM arquitectònica a partir de les seves obres i el seu pensament
http://whatdoarchitectswear.blogspot.com/

CINEMA A LA FRESCA AL CARRER DE L'AMARGURA, CADAQUÉS

Què es fa un dia de màxima lucidesa deguda a una de les millors ressaques de l'estiu, acompanyada de més cervesa i sol d'agost? Evidentment no s'acostumen a forjar idees emprenedores estirat al sofà prenent-te un Ibuprofeno, malgrat tot a nosaltres ens va succeïr així.
Ahir va quedar innaugurada, amb pregó a càrrec d'Artur Rojas, la primera edició de Cinema a la Fresca al Carrer de l'Amargura, a Cadaqués. L'anfitrió Roger Xuclà ens va deleitar amb viandes excel·lents, a mig camí entre haute-cuisine i reciclatge de nevera.
La pel·lícula: Roma de Federico Fellini. No va plaure a tothom, degut a ser una pel·lícula sense trama alguna, bé, si, la trama és Roma en sí. Fantàstica però per innaugurar Cinema a la Fresca al Carrer de l'Amargura degut a les imatges de carrer que mostra i ja que la primera pel·lícula d'un festival de cinema havia de ser, obligatòriament, una mica snob...
De totes maneres, agradés o no agradés, el comitè de savis del festival l'ha categoritzat de molt exitós, degut a una assistència de 33 persones, algunes de les quals vianants que passaven que es van apuntar anant a comprar pizzes o deixant-se convidar a una cervesa. Com a sorpresa del dia següent, un il·lusionant agraïment d'algú d'aquest públic improvitzat que deia "GRAZIE PER IL CINEMA".
Un únic incident pel soroll amb la policía local, que es va solucionar sense incidents.


Pròximament més Cinema a la Fresca al Carrer de l'Amargura.

{#001} FRANCOLÍ59

Primera obra d'Aureli Mora. Reforma de pis al barri del Farró, Barcelona. Renovació complerta de les instal·lacions d'aigua i electricitat, reemplaçant les antigues, de principis de segle XX. Reforma integral de bany principal i adequació de demés peces sanitàries i cuina. Disseny de moble del Hall d'entrada. Pavimentació, pintat i reparació de motllures.

THE BIG JIM DRIVE

Dit i fet, THEBIGJIMDRIVE és un viatge per a re-descobrir l'obra de JAMES STIRLING en l'any 2010, dècades després, per tal de conèixer què en queda, en quin estat està i extreure'n conclusions de la qualitat arquitectònica i de l'acceptació popular i de la crítica.

THEBIGJIMDRIVE té un seguiment durant el viatge al WORDPRESS http://thebigjimdrive.wordpress.com/wp-admin/post-new.php

Més endavant es realitzarà d'altres activitats relacionades amb JAMES STIRLING i aquest viatge.

AURELI MORA SANVISENS ja és arquitecte! ...quin perill

PROJECTE FI DE CARRERA, INTERVENCIÓ URBANA PERIFÈRICA I PROPOSTA DE BIBLIOTECA I CENTRE D'ACTIVITATS EXTRAESCOLARS A SLUESEHOLMEN, KØBENHAVN.

Gràcies, Anna, Maria Jesús, Lucas, Manuel i Omar (llagrimeta).

En defensa... del pilar

Tenia pensat fer un article sobre la situació de Catalunya, encès pel despreci d'Espanya, abanderada pel Tribunal Constitucional, cap al nostre país, però tenia cert recel sobre la politització d'aquest blog. Afortunadament, ahir, algú em va donar una excusa per no fer-ho.

Presenciant la correcció del projecte final de carrera, o tribunal de PFC com ens agrada dir als arquitectes snobs, del meu amic Ignasi, una correcció on es respirava un aire carregat, caspós i anacrònic, malgrat que a diferència de les demés aules hi hagués aire acondicionat i amb un únic professor amb bon criteri i idees fresques, Joaquim Sabaté, vaig escoltar unes paraules que em van fer reflexionar sobre un tema que ja em preocupava anteriorment.

Les paraules van sorgir de la boca de Carles Ferrater, perdó, vull dir Alberto Peñín, no sé per què m'he confós...

"... i si aixeques tot l'edifici, en planta baixa, no sé per què no treus tots aquests pilars que fan nosa i fas que els forjats pengin dels superiors, així tindràs un porxo fantàstic..."

Aquests pilars fan nosa. Doncs sí, hi ha aquesta generalitzada sensació de que els pilars fan nosa. Allò més essencial en l'estabilitat de l'edifici, fa nosa. Però més enllà de defensar el pilar per la seva importància en el suport de les càrregues d'un edifici, en cas que aquest tingui pilars, vull defensar el seu paper com a generador d'un espai, d'una transició, d'una sèrie, d'una cadència, com a element formal i estètic, com a objecte o com a punt de recolzament. Les virtuts arquitectòniques del pilar són immenses com perque el vulguem reduïr a un element que fa nosa.

Tornant a les paraules de Peñín, jo m'imagino un mateix porxo amb o sense pilars i no n'estic segur si guanya més qualitats sense. És equivalent a aquell fervor per les vistes davant de mar, en què un es vol situar com més al costat del mar millor, sense entendre que veure mar i res més és menys espectacular que veure el mar a través d'un primer pla, com per exemple un arbre o una roca. Aquests primers plans, en el cas del porxo, són els pilars, que ajuden a emmarcar, que dónen ombra sobre façana, que generen un espai acotat.

En una de les seves magistrals classes dels 70s a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, a les quals jo no hi vaig poder assistir, doncs vaig arribar 15 anys més tard, Federico Correa comentava sobre un modern mercat italià que s'havia construït sense pilars al seu interior: "... y no entiendo por qué no tiene ni un pilar, es que acaso se tienen que celebrar carreras de diplodocus?..."

I és que entre els arquitectes moderns hi ha un fervor generalitzat per minimitzar la presència del pilar, però el que hem d'aprendre, molts ja en saben, és a col·locar tan bé aquest, com els altres elements de l'arquitectura.

(imatge de la Stuttgart National Staatsgalleri de James Stirling, on l'absència del gran pilar central transportaria l'espai cap a la convencionalitat d'una habitació rectangular)

ALTRES CAMINS DE L'ART

Avui toca parlar d'un altre tipus d'art, molt ambigu, gens convencional. Art latent en l'ànima i a flor de pell, apunt d'esclatar en qualsevol moment, l'art XUXUMET. Per aquells que el coneguin, no fa falta dir res més. Pels desafortunats que encara no, que ho esbrinin, ja que és 'un sentimiento, que se lleva se lleva, se lleva muy adentro' (diu l'himne), del qual poques definicions se'n poden donar. I precisament d'himnes va la cosa. Buscant recopilacions de música Boogie, o la vessant més disco-pastelona del funk, he trobat aquesta perla de grup, Les Chakachas. Una dels seus grans temes, Chou-chou, futur himne de recanvi dels XUXUMETS?

FORGOTTEN JIM (about recovering James Stirling)

Quina va ser la raó de la perdua d'interès per un arquitecte que, tot i l'allau de crítiques i recels, sempre va estar en el punt de mira de l'arquitectura moderna?

Avui en dia, la persona a seguir per tants dels nostres professors d'escola entre els anys '50s i '80s ha esdevingut un autèntic desconegut.

Considerant-me un apassionat d'un home (doncs quan es parla de 'Big Jim' no només es parla d'un arquitecte, sinó d'una genial persona amb un desbordant sentit de l'humor, sempre plasmat en la seva arquitectura) que va girar la truita (bollida) de l'arquitectura moderna, a partir de postulats i formalismes LeCorbusierians; no només encoratjo als joves arquitectes a retrobar-se o trobar-se per primer cop amb la seva arquitectura, sinó que ho exigeixo, per tal que aquell genial moment de l'art i l'arquitectura, del qual Stirling en formava part, no quedi en l'oblit i de retruc, salvar l'actual moment, en què la truita ja s'ha podrit.

Per començar amb aquest revival-renaixement-(...) indico uns quants vincles d'interès.

http://www.flickr.com/groups/675480@N22/pool/page7/

http://www.msa.mmu.ac.uk/continuity/index.php/category/james-stirling/

(M'agradaria penjar la situació de les seves obres marcades al GoogleEarth, però no sé com. Si algú ho sap, siusplau m'ho digui.)

ONES DE CROM

Genial programa de Ràdio Castellar del Vallès (90,01FM) on es repassa cada dimecres, de 22 a 23h, la música d'artistes en el camp de l'experimentació sonora, a través de tots els estils musicals.

http://onesdecrom.podomatic.com/

En la seva pàgina web es poden escoltar tots els seus programes en format PODCAST.

'La primavera és vermella' o 'defensa d'una cosa absurda'

I és que sí, la primavera és roja i no verda. Almenys en el meu cap i de ben segur en molts dels altres caps que han rodolat i explotat a les anteriors edicions del Primavera Sound.

I doncs, ara el festival ha passat a ser patrocinat per la cervesa San Miguel, deixant de banda Estrella Damm, que per altra banda ha desbancat Budweiser al Sónar... Tot queda entre cerveseres. Però no sé per quina extranya associació psicològica d'idees i conceptes que un festival com el Primavera, s'acaba vinculant amb el color vermell, color d'Estrella Damm, però ara San Miguel, que diu que allí on va triomfa, va i canvia tot el desplegament de patrocini al color verd.

Verd? Si, heu sentit bé, verd. I tot i que si, que prefereixo l'Estrella abans que la San Miguel, ja sigui perque dóna aquella sensació d'estar a la festa major del poble, on sempre hi és present la barra vermella amb l'estrella, o pel rotllo comunista que porta o simplement perque és la que més consumeixo, no estic defensant aquí una marca de cervesa, ni tampoc un color, seria absurd (tot i que tinc una teoria sobre l'error en l'ús del color verd en la pintura moderna que ja la explicaré algun dia...). Potser estic parlant d'una equivocació per part dels publicistes en canviar la fisonomia d'un festival purament per la vinculació a una marca. Potser no, potser no sé ben bé de què estic parlant, però una cosa si tinc clara, si ara em passejo pels carrers de Barcelona i veig un cartell verd, el meu cap no l'associa directament amb el Primavera Sound.

I per donar fe que hi ha algú que pensa igual que jo, apart del meu incondicional company de Primaveres Sound i festivals diversos, Omar, us aporto una teoria sobre el nou anunci que el festival ha emès per televisió. Un anunci visualment molt bonic on algun publicista 'catxondo' els hi ha colat, subliminalment, als de San Miguel la meva teoria. Per fora, aquest any som verds, però per dins, quan el nostre cos explota amb la música, seguim sent vermells.

Perque tots som 'zorras'

El sensacional 'Sóc una zorra' del meu amic, no només de puterio, Oriol Vallès.
Publicat al BCNWeek, desembre 2009.
http://www.bcnweek.com/arroznegro81.html


Altres pensaments tant o més encertats d'Oriol Vallès al seu WordPress.
http://labisme.wordpress.com

Veu i música. Quan us em tireu a la iugular no em claveu les dents, si us plau...

Els trobadors, cantautors i les lletres amb missatges tant educatius, com morals, reivindicatius o agitadors han estat molt útils des que apareix la música, o segurament abans. Els nostres pares, considerant qualsevol persona per sobre dels 50 anys aproximadament i de pensament esquerranós, van posicionar-se políticament i van forjar les seves vides al voltant, amb més o menys implicació, de les lletres de temes de grups i cantautors.

La veu no només va ser útil durant aquella època, sinó essencial, però avui en dia no té cap sentit per a mi.

No té cap sentit per a mi ni ho hauria de tenir per cap jove que visqui en acord amb el seu present, doncs no vam néixer en aquella època sinó en aquesta, una de molt diferent.

Considero, doncs, tota música com a instrumental, malgrat tingui veu. La veu no és més que un altre instrument del conjunt, un meravellós instrument.

A més la música no serveix per pensar. La música és únicament i exclusiva pels sentits i no per la raó. Ens ho demostra un virtuós de la veu com és James Brown; doncs encara que aquí els nostres pares estiguéssin a Canet Rock, el "Woodstock Català" diuen orgullosos, o tancats al Convent dels Caputxins de Sarrià, en aquella època també es feia i escoltava música exclusivament per als sentits...

Tot plegat, pensaments als quals portava donant voltes, ho vaig escriure veient una pel·lícula curiosa, a mig començar, que més tard vaig conèixer que es titulava "Masked & Anonymous" on hi actuava Bob Dylan. Ell també està acabat.

Benzinera a Skovshoved, Arne Jacobsen

AUTOR: Arne Jacobsen

OBRA: Benzinera

LOCALITZACIÓ: Skovshoved, Dinamarca

ANY: 1931 (rehabilitació del 2002)

Byrne / Eno

David Byrne és soul i veu.

Brian Eno és raó i sò.

Ambdós connectats per alguna espècie de força sobrenatural.

En defensa d'allò primitiu

David Byrne (Talking Heads) és un gran músic, i això no només ho afirmo jo; el que desconeixia de l'artista eren els seus pensaments, alguns dels quals va expresar per al Culturas de La Vanguardia fa cert temps. En aquest cas Byrne parla de la seva música i la música computeritzada en general, però aquestes paraules podrien ser extrapolables a molts altres camps de l'art i molt especialment a l'arquitectura, la qual pateix els mateixos efectes secundaris de la informàtica. (per cert, David Byrne és clavat a Keir Dullea, Dr. Dave Bowman a 2001: A Space Odissey)

"Pero Había y hay algo especial en la calidad hecha a mano del original. Los tempos son humanos, las voces tienen resbalones, el pitch lo hicimos lo mejor que pudimos. Ahora que la perfección es posible vemos que tal vez no es la perfección lo que queríamos a toda costa. Es posible trabajar con las nuevas herramientas y no perder de vista qué es lo que da alma a una obra. Pero ahora también es más fácil perder esa calidad. La tentación de cliquear el ratón y hacer todo tecnológicamente correcto es peligrosamente cercana."

DAVID BYRNE

Estadi de Braga, Eduardo Soto de Moura

Rem Koolhaas a Delirious New York

Rockefeller Centre, paquebote, zeppelin i avioneta LeCorbusierians, escales mecàniques i ascensors, trilón i perisfera i element amorf Dalinià. Rem Koolhaas empaquetant el seu imaginari en caixa metafísica a la holandesa.

Gordon Matta-Clark collage#1